Un poble curull de fonts
En la riuada del 10 d’octubre de 1994 vàrem perdre un patrimoni valuosíssim que mai es podrà valorar en la seva justa mesura. La Riba comptava amb indrets d’una gran bellesa, vora dels rius Brugent i Francolí, que convidaven al passeig i al gaudi d’uns moments de serenor a l’ombra d’arbres centenaris.
Un d’aquests llocs que més trobo a faltar és la Font del Mas. Quants moments entranyables de les nostres vides guardava aquell indret que l’aigua ens arrabassà i que no s’ha tornat a reconstruir, tot i que la font primigènia continua rajant per les tres canelles.
A l’estiu era un dels llocs més freqüentats per visitants que venien a passar-hi el jorn. A la plaça de la font hi havia uns vells plataners amb unes soques enormes i unes arrels que eixien per sobre el terra. La vella font, amb els incansables dolls rajant dia i nit, i la Font de la Cova, que l’entitat Amics de la Riba va adecentar amb tant d’encert, formaven un conjunt únic.
Josep Iglésies, en el seu llibre sobre els noms de lloc publicat l’any 1953 (pàgines 25 i 27), ens diu:
«Avui caldria dir Fonts del Mas. Fa una trentena d’anys, el lloc era un joncar, immediat al riu Brugent. Hom sabia que l’aigua brollava per diversos indrets, però no era recollida. L’any 1929, l’entitat Foment del poble de la Riba va conduir-la i va construir una pica amb tres magnífics dolls i una placeta. L’any 1950 l’entitat Amics de la Riba va urbanitzar l’indret i, a més dels tres dolls anteriors, va disposar unes altres tres fonts independents.»
«La Font de la Cova [pertany] al grup de dolls de la Font del Mas. S’independitza de les altres per rajar dins d’una balma, a la qual es davalla per uns graons. Bellament apariada amb bancs per l’entitat Amics de la Riba.»
Per accedir-hi venint del poble, si hi havia una crescuda del riu s’havien d’utilitzar les passeres, que també són retingudes en les nostres memòries, potser perquè de petits les passàvem i tornàvem a passar tot jugant, encara que l’aigua del riu fos minsa.
Immediatament al davant de les passeres hi havia el formós toll de la Font del Mas, una piscina natural en els dies caniculars d’estiu. En les seves fresques aigües molts infants vam aprendre a nedar. Molt a prop del toll hi havia també la pedra Relliscosa, on els més menuts gaudíem d’un tobogan natural que era la nostra distracció.
Tot plegat, un conjunt que caldria tornar a recuperar, urbanitzant-lo com s’havia fet en altres temps. De segur que aviat tornaria a ser freqüentat per la gent a qui agrada gaudir d’una agradable passejada per la natura.